No necessito buscar les imatges del passat, per enrecordar-me dels fets.
El dolor traspassa els oblits, com la pluja que penetra fins els ossos, no hi ha lloc al món a on un es pugui amagar.
Només l'inconscient de la ment ens tanca totes les finestres i les portes de l'experiència malmesa, per no tornar a ferir-nos amb aquella vivència.
Ja tenim les marques del dol, la tristesa, la ràbia, el senseperdó.
Ens culpabilitzem de no haver sigut més valents, de no saber salvar a l'altra.
La meitat de nosaltres es queda en cadascuna de les persones a les que ens aferrem, l'altra meitat s'evapora, es regenera, es tranforma amb el pas del temps...
I el temps, que ens porta, ens dóna marge i espai. Ens deixa respirar de nou... ens deixa escoltar-nos de nou.
I un alè omple els pits, arrossega les llàgrimes dels ulls, les mans plenes de sabiesa, de lletres mai escrites, d'abraços no donats, de moltes nits desperta, recolzant la carona i deixant brotant els somnis, que adormeixen els mals pensaments, que enxeguen l'inventari de noves idees i oportunitats, i encara un segueix despert, intentant abans de morir, mantenir-se desperta. Desperta a la vida.
I permete'm dir-te, que el dolor en manté desperta. Encara sento, els colors, la llum, l'amor d'ella, el somriure i les rialles. Encara sento l'alegria, encara és un adverbi ple d'oportunitats.
Encara recordo lu important de la vida, crèixer, mantenir-se dempeus, valorar el Sol, la llibreta plena de poemes, el meu cos ple de ritme, el batec del cor, la meva respiració, un lloc al que anomenar llar.
Encara "sento què mil oportunitats neixen en mi"
Encara que no creguis, que no entenguis, encara que sigui tard per tu. Tanca els ulls, escolta la teva cançó, queda't amb la sensació.
Som aus de pas. Pas de temps i resiliència.
No hay comentarios:
Publicar un comentario