El significat del significand

En aquestes dates, costa més d'escriure, estem a Nadal. Ja se sap, molt menjar, molta beguda i molta son.

Però em segueixo qüestionant moltes coses que em passen en el dia a dia... les que penso, les que romandren dins meu, les que m'envolten.

He vist un video del Dalai Lama, parlava del significat de l'èxit a la vida.

De l'èxit a la vida. Ell deia que "tenir èxit a la vida, significa que l'individu viu una vida amb SIGNIFICAT".

I tinc que posar-ho en majúscules perquè em sembla molt important aquesta qüestió. Tant important com percebre el rerefons de la mateixa frase.

És a dir, viure és donar sentit a la teva existència. No és passar de puntilletes i sense haver arriscat res, ni haver viscut experiències noves, ni haver conegut gent diferent, ni mantenir totes aquestes coses en constant moviment.

La vida, és un constant moviment, perquè tú et mous, les coses que t'envolten es mouen i adaptar-te no sempre és fàcil però sempre apréns coses noves, i en la recerca mateixa d'un mateix, vas descobrint el teu significat.

Jo sempre tinc una paraula, més que una paraula és una frase, però dins d'aquesta frase la paraula estrella és COMPARTIR.

"Compartir és viure, i viure és estimar".

Perquè és estrella? perquè quan comparteixes una cosa, un sentiment, una paraula, un temps, un espai, quelcom que sigui o formi part de tu, estas visquent, un moment, un instant i l'estas estimant, perquè som animals socials, i el concepte de compartir ens fa viure d'una manera social, ens fa estimar el nostre voltant perquè formem part d'ell.

Per això quan una persona comparteix quelcom amb tu, és imprescindible valorar-ho, perquè es sent viu al teu costat i això fa que t'estimi, de les mil maneres possibles que es pot estimar a algú, i ho fa d'una manera altruïsta, com s'ha de viure, com s'ha d'estimar, com s'ha de compartir.

I tot això és un dia a dia, en qualsevol moment d'ell, tú pots ser aquella persona que comparteixi tot el que tens, fins i tot un somriure, una abraçada, i facis que estimar-se a un mateix sigui més fàcil.

Hi ha moments a la vida que comences a veure't amb més claredat, amb les teves tenebres, les teves clarors, i molts cops ens obliguen a lluïtar contra nosaltres mateixos per poder encaixar en un lloc del qual no formem part. Perquè és impossible viure una vida en la que no acceptis les teves clarors i les teves tenebres. Són part teva, però és important que siguis conscient d'elles.

Simplement sent conscient, dónes a cada part de la teva ànima, el lloc que li correspon, no et fa falta que ningú, ni quelcom cosa sigui la que dictamini com has de ser ni de viure.

Tu et coneixes, i no hi ha cosa que doni més por que saber qui ets realment.

Per això hi ha tantes persones que s'emmascaren, es tornen d'una manera artificial, projectant en els demés les seves pors i inseguretats... perquè tenen tanta por de no acceptar-se a si mateixes, de no ser acceptades.

És com les diferents maneres de connectar amb la gent, de viure i compartir amb elles.

No crec que hi hagi una manera unànime de viure un sentiment, de compartir una situació o experimentar de la mateixa manera una vivència, i és ben senzill el perquè. Perquè tots som èssers únics dintre de la nostra ànime i la nostra psique i és intevitable no veure l'esplendor que això pot provocar en els demés.

És necessari aquesta pluralitat de maneres de connectar perquè sinó ens avocariem a percebre la vida només des del nostre prisma, la nostra visió, del nostre entorn, una zona de comfort constant, protegida, sense aldarulls ni vacilants.

És com les relacions sentimentals. Ens han inculcat que una persona ha de viure sempre amb la mateixa persona, que les coses que no hagis viscut quan eres jove, ja no podràs viure-les mai més. Que l'enamorament és només un instant, i la relació és tota una vida.

Però no podem enquadrar a totes les persones, a totes les ànimes tant diferents i úniques en només una manera de connectar. Hi ha persones que volen viure en un constant enamorament, viuen amb la idea fantasiosa de tenir sempre aquesta sensació permanent.

Però, i si fos possible? Qui no voldria sentir sempre les papallones a l'estòmag?

El problema és quan vols ser o fer una cosa que no té res a veure amb tu, amb la teva essència.

Lluitar contra ella és lluïtar contra tu mateix constantment.

Treure't les pors i donar consciència a la teva manera d'estimar és donar-te el respecte que et mereixes i que els demés també es mereixen. És l'acceptació.

L'acceptació d'un mateix, sense judicis morals. Només acceptant-te i compartir això, et dóna vida, la vida que vols estimar de debó i la que vols compartir. Aquella confiança.

Quan t'acceptes, li dónes el seu significat a la teva Vida.

Pot ser trigues 25 anys en fer-ho des de que neixes, o 50 anys, o pot ser 90... però quan despertes, veus que tot ha valgut la pena.